Ari

Venga, va : primer m’han dit que haig de triar una foto per celebrar el teu dia i això ha sigut fàcil perquè cada dia que entro a l’estudi passo per davant d’aquesta fotografia.  I al veure-la, instintivament, faig dues coses :  recordar el que em va costar treure’m la pintura de la pell i pensar en la sort que tinc d’haver-te conegut i ser amiga teva. Val, potser l’ordre no seria aquest …  🙂

Ara la reflexió profunda. Mirant aquesta foto recordo que no fa massa algú em va preguntar que era això del HOLI. No recordo ben bé el que vaig dir, però ara que hi penso hauria d’haver dit que l’Anna Perelló n’és la representació perfecta. Només cal xerrar una estona amb tu o estar aprop teu per sentir-ho. A los hechos me remito: quan penso en la primavera, la llum i sobretot els colors, penso en tu. El teu somriure i els teus estilismes  són brillants.  Les teves abraçades plenes d’energia recarreguen de piles a tothom que té la sort de gaudir-les. Piles alcalines, no de les de baratillo. Alhora desprens serenor. Els silencis (quan et deixo), en un dia assolellat, amb els peus descalços a la sorra, mirant el mar, són magnètics.  I les nostres ‘aventures’, tu al volant, jo de copilot, buscant platges desertes, llunes gegants i Lidl’s, són llegendàries.

Durant aquests últims 20 anys, que es diu aviat, hem sigut amigues, però no sé si et passa (espero que sí), que cada any el lligam és més especial i fort.  D’aquells que saps que no es trencaran mai.

Suposo que la vida ens continuarà sorprenent i posant a prova, però saber que et tinc al meu costat és molt reconfortant. I crec que tothom que té la sort de tenir-te a la seva vida, ni que sigui de passada, una estoneta, ho sent igual. Tu em tindràs sempre també, fins i tot els dies en que no et vingui tant de gust. Sorry, es lo que hay. 🙂

Que el que Caprabo i la màgia de l’univers va unir ,  no ho separi mai ningú.

I love you baby. Ah, …  i per molts anys  !!!